Qui ho havia de dir que finalment s´obriria Vietnam? Jo la veritat és que ja feia temps que els duia "per corbata", perdoneu l´expressió, però no serà menys després de tot el què em sentit...Aquest apartat va dedicat a les meves companyes-amigues de batalla, a la Mònica i a la Mari, que porten molt de temps de "patiment" i incertesa, ja que fins ara la lluita era constant i sense respostes ni canvis positius.
Desitjo de tot cor (ja que vosaltres sou de les primerissimes de la interminable llista), que molt aviat pugueu abraçar els vostres fills/es. Nosaltres ens començarem a preparar per quan puguem tornar a reobrir l´expedient, jeje..
Ànims guapes, que això ja ho teniu aqui!!! Una abraçada molt forta!!
5 comentarios:
Jo també ho espero, se m'acaba la paciencia!!!! ja no ens pot passar res més, no? ens ha passat de tot, ara ens mereixem que les coses ens surtin millor...
Felicitats a tu tambe aleida... tard o d'hora el teu segon fill arribarà de vietnam i sense aquest passet, no seria possible.
Laura
Gràcies Laura! tens raó! un passet més fet en akest llarg i fantàstic camí! Un petonàs!!
Moltes felicitats i moltíssima sort!!!
Nosaltres tot just comencem el camí...encara ens queda molt per passar.
Gracias guapísima!!! Buff he estado un poco liada y no había visto tu post. Como dice Monica, ya no puede pasar nada más no? aunque lo digo con la boca pequeña, porque me da un miedo... Y como te ha dicho Laura, felicidades a ti también porque para vosotros también es un paso importante, un besazo grandote para el peke y otro para ti
Publicar un comentario